4.

M’agradava molt de contemplar-te ahir, al capvespre, mentre jo prenia cafè i tu creaves distància. M’explicaré. Mentre acaronaves les valls i els marges de les muntanyes i t’aturaves a beure als estanys i t’enlairaves prodigiós esquivant els cims i et veia mirar arrogant les teulades de les cases que hi havia prop dels camins i fregaves les canteres de tant just com travessaves els seus espadats. Amb un d’ells vas prendre mal -les fulles d’una de les teves branques es van queixar- però després encara vas lliscar com un perseguit, penyal avall, i quan ja del teu frec paorós amb l’aire jo, molt espantada, en deia tro, per fi vas ser portat com una estrella al meu costat, al pati del balcó, a baix, a aquí, a ara, dòcil i omnipotent, com qui arriba finalment a la porta del seu propi estable