12.

«En el tractat L’art hieràtic dels grecs, Procle, escriu: “Quina altra raó podria donar-se al fet que l’heliotrop segueix el moviment del sol i el selenotrop el de la lluna, festejant ambdós en la mesura del seu poder, les lluminàries del seu món? Tota cosa fa oració segons el rang que ocupa en la naturalesa i canta la lloança de l’element principal de la sèrie divina a la qual pertany, ja sigui una lloança espiritual, racional, física o sensible; és per això que l’heliotrop es mou en la mesura que és lliure per moure’s i, si poguéssim escoltar el so de l’aire produït pel seu moviment de gir, ens adonaríem de com es tracta d’un himne al seu rei tal i com pot cantar-lo una planta”»... o un til·ler

11.

Al til·ler m’he acostumat a dir-li de tu. El mateix Tu que era molt abans que cap Jo

10.

«Tenen mans, tenen eines, tenen eines-mans» podria dir un turista extraterrestre per caracteritzar-vos a vosaltres, els humans, després que us fes una primera visita. Eines per llançar a distància, eines per tallar, per colpejar, per cosir, per cavar, per perforar, per menjar i per cuinar, per dormir, per vestir, per dibuixar, per escriure... Aquesta, doncs, és la primera cosa que, des del meu punt de vista de til·ler, veig de vosaltres: la manubitat. Teniu mans, vosaltres! Teniu el tenir a mà i el ser i l’estar a mà, teniu l’utilitzabilitat, teniu els utensilis – és útil allò que ve a tret d’una mà hàbil i que demana de ser agafat correctament – Utilitzeu ganivets quan parleu i l’experiència del ganivet ja és en l’ànima dels vostres primers diccionaris. Cada mot arma, dreça, para, munta una porció de món. De vegades fins i tot assoliu el llenguatge veritable: aquell que segueix els talls preestablerts i que sempre talla pel punt on les coses, elles mateixes, proposen osques, entalls o distincions

9.

Podria ser til·ler, jo? Crec que sí perquè quan bufa el vent, les seves fulles tenen la rapidesa dels ocells, perquè floreixen amb el foc del maig, perquè són purs com els infants i perquè la boira santa sovint també els colga,

8.

D’ençà que ells, els enemics, jeuen vençuts no hi ha cap necessitat de talar cap arbre. «D’ençà que jeus no puja ningú a tallar-nos» escriu el profeta Isaïes posant-se en la pell de l’arbre. «Tota la terra reposa tranquil·la ara i esclata de joia; els xiprers s’alegren sorollosament de tu, els cedres, els til·lers del Líban». 06.06.05

7.

D’una de les teves fulles – la que sembla voler entrar a casa pel balcó, la més propera a mi – m’arriba la serenor i la confiança. Confiança infinita en una promesa infinita, podríem dir, seguint el fil d’allò que em deies ahir: que l’exterior no existeix, que tot és en tot. Un món harmònic i equilibrat començava a desplegar-se en la meva imaginació mentre contemplava el balanceig d’aquesta fulla provocat per la mateixa brisa d’aire que s’emportava el fum del meu cigarret. «Massa idíl•lic, massa bonic» de repent em vas dir. «Pensa que hi ha germans meus, anomenats pomers, que, preferint la bellesa dels seus fruits a la conservació del seu equilibri, es trenquen. Són bojos»