L’endemà d’ahir que vaig sentir per primera vegada la seva veu, vaig tenir el pensament que aquest til·ler coincidia, que era idèntic a... ell mateix! Molt. I mentre em dutxava em preguntava en què consistia aquesta identitat. Tenia la sensació que allò idèntic del til·ler descansava en allò manifestat que és invisible i no en la seva manifestació
2 comentaris:
Això, Santi, deu voler dir que el til·ler, allò que veiem de la realitat, no és tot el que hi ha.. Tal com diem que tenim cos i ànima, podríem dir que tot allò que veiem és allò que veiem, però sense oblidar que "descansa" en un una realitat anterior?
Mingu
Més aviat et diria que, de les coses, proposem distingir: a) allò manifestat que és visible, b) allò manifestat que és invisible, c) la manifestació pròpiament dita i d) la no-manifestació com allò que no ve al cas, tal com en el Gènesi hi diu: «Déu (no no-digué sinó que) digué».
Si hom veu alguna cosa, posem per cas un til·ler, és perquè n'hi ha un d'idèntic en la imatginació d'aquell que a cada moment l'està creant. Aquesta i no cap altra és la raó de ser de les coses en allò que els és més propi.
Santi
Publica un comentari a l'entrada