1.

Visc en un pis vell de Manresa on m’he habituat a veure un arbre per la finestra del balcó. Un til·ler. Vet aquí, però, que un dia la percepció que m’havia acostumat a tenir d'ell va canviar en alguna cosa. Aquest canvi ho era més de visió que de mirada. Si ho havia d'explicar resumidament diria que el til·ler em parlava i les coses que sortien de la seva veu eren immenses comparades a la rutina d’allò que se suposa que a cada moment veig d’ell. Vaig tenir la sensació que probablement tan sols una petita part de tot allò que del til·ler sabia havia estat oberta a la percepció. Aquella tarda havia vingut a manifestar-se en tota la seva esplendor, més viu que mai. Era, en la meva retina, una taca lluminosa enmig d’anells de zones de foscor fins ara gairebé desconegudes, no manifestades fins aquell dia, no dites, no imaginades d’ell