7.

D’una de les teves fulles – la que sembla voler entrar a casa pel balcó, la més propera a mi – m’arriba la serenor i la confiança. Confiança infinita en una promesa infinita, podríem dir, seguint el fil d’allò que em deies ahir: que l’exterior no existeix, que tot és en tot. Un món harmònic i equilibrat començava a desplegar-se en la meva imaginació mentre contemplava el balanceig d’aquesta fulla provocat per la mateixa brisa d’aire que s’emportava el fum del meu cigarret. «Massa idíl•lic, massa bonic» de repent em vas dir. «Pensa que hi ha germans meus, anomenats pomers, que, preferint la bellesa dels seus fruits a la conservació del seu equilibri, es trenquen. Són bojos»